|
Des de la plaça d'Espanya i pel carrer de Sant Llorenç s'inicia l'itinerari de la "volta als ponts", en el qual val la pena mirar la façana de la casa número 5, un exemple d'arquitectura modernista que conserva la ciutat. El plaer pel passeig urbà ens du fins a l'edifici que va ser el Banc d'Espanya (1923-27), hui Centre Cultural, a l'avinguda del País Valencià, on també descobrim l'estil modernista a les cases dels números 26 i 30.
Molt prompte s'arriba al primer dels ponts, el de Maria Cristina (1838). Des d'ací es veu també l'últim que es va construir a Alcoi, el de Fernando Reig (1987), que condueix en direcció a Alacant. El pont de Maria Cristina permet creuar sobre el riu Barxell o Riquer, a les vores del qual es conserven indústries centenàries que mantenen en peu les seues fabrils xemeneies. A l'altre costat d'aquest pont hi ha el passeig de Cervantes, zona dedicada pel poble d'Alcoi al famós escriptor des de 1905.
La volta als ponts continua pel carrer dels Alçamora que acaba just a l'entrada del segon dels ponts, el de Sant Roc (1862), la part dreta del qual està flanquejada pel que va ser edifici de la Hidroelèctrica Espanyola (1910), fet de carreus i amb influència modernista. El pont de Sant Roc també és del segle XIX, època en què la indústria local i l'economia alcoiana van conéixer la seua major esplendor, i com els ponts d'aquesta mateixa època, va ser construït amb pedra extreta de les pedreres locals. El de Sant Roc permet veure al fons el riuet del Barranquet de Soler, el qual, en direcció al centre de la ciutat, augmenta el cabal del riu Barxell. Segons el va projectar Eduardo Miera, té tres arcs de mig punt, de vuit metres, i una alcària màxima de 20,5 metres.
Quan s'ix d'aquest segon pont, passem per davant de l'església de Sant Roc i Sant Sebastià i entrem a l'Alameda, actualment la zona comercial de la ciutat més bulliciosa i activa. Comparteixen aquesta via dos palauets, el de Vicens o de "la Perla" (1923), d'estil renaixentista, que està situat al número 4 d'aquesta avinguda, just enfront del col·legi de Sant Roc; i el de Carlos Pérez, a l'encreuament de l'Alameda i l'avinguda del Pont de Sant Jordi.
En direcció nord -cap a València-, la "volta als ponts" arriba fins al pont de la Petxina (1863), que va per damunt del riu Benissaidó. Està format per cinc arcs de mig punt i té una alçària màxima de 28,6 metres. A l'altra banda hi ha l'edifici que va ser l'escorxador municipal (1911), edifici que presenta reminiscències dels cànons estètics modernistes.
Si per contra ens encaminem cap al centre de la ciutat, passarem per davant de l'Hotel Reconquista, la façana del qual està protegida per un monumental mural metàl·lic, obra de l'escultor José Gonzalvo. A continuació, s'estén el pont de Sant Jordi, que és potser el que identifica en gran manera la ciutat. Es va inaugurar en 1931 i s'alça sobre el riu Riquer, el qual amb el riu Molinar, fan nàixer el riu Serpis, que desemboca a Gandia. El pont de Sant Jordi va ser tota una revolució urbanística per a Alcoi, ja que va comportar el desenvolupament de la zona de l'Eixample -que acabem de deixar-, una àrea urbana nova que va permetre en el primer terç del segle XX fer créixer la ciutat més enllà dels límits tradicionals. El pont de Sant Jordi és el de major monumentalitat dels que componen el paisatge urbà alcoià i arriba als 42 metres d'alçària en el seu punt més elevat. Als dos costats del pont encara es pot veure l'Alcoi més antic, sobretot a la part esquerra, on, apostada en el límit del desnivell de la vall, s'alça la torre medieval de Na Valora, punt fort de les muralles que envoltaven la ciutat en el segle XIII.
Després de travessar el pont de Sant Jordi, s'arriba al carrer de Sant Tomàs, on hi ha l'església de Sant Jordi, temple dedicat al patró d'Alcoi. És recomanable visitar aquesta església perquè és l'epicentre espiritual de les famoses festes de Moros i Cristians.
Queden molt pocs metres per arribar al punt de partida, la plaça d'Espanya. Des d'ací encara es pot visitar l'últim dels ponts urbans: el viaducte de Canalejas. Es va inaugurar en 1907 i es denomina així pel nom del diputat a Corts pel districte d'Alcoi, José Canalejas Méndez. Té una longitud de 200 metres, llargària per a la qual es van usar 325 tones d'acer que descansen sobre tres pilars i dos estreps que eleven el conjunt fins a una alçària màxima de 54 metres sobre el riu Molinar.
|
