A la nostra ciutat tenim dos testimonis d'altruisme i de solidaritat que, hores d'ara, cal recordar i agrair. La construció d'un hospital sufragat pel financer Agustí Oliver, el conegut Hospital Civil d'Oliver, que des del dia 1 de Juliol de 1877, data en què es va inaugurar -l'any vinent farà 125 anys- fins el dia 23 de novembre de 1994 en què va tancar les seues portes com a institució sanitària, ha estat funcionant i atenent els malalts de la ciutat i de la comarca; i la instal·lació d'un hospital de sang que assistia els ferits del front durant la Guerra Civil, finançat íntegrament per l'ajut i per la solidaritat dels ciutadans dels països escandinaus, el conegut Hospital Sueco-Noruego, que va funcionar durant la passada guerra civil a l'Escola Industrial. Dos testimonis de caire ben diferent, però d'idèntica finalitat: assistir i ajudar l'ésser humà en la malaltia.

La intenció de l'IES Andreu Sempere i de l'Arxiu Municipal és recordar al llarg de dos anys cadascuna d'aquestes manifestacions d'ajut als consemblants -diferents i distants en el temps, però coherents amb la concepció d'assistència que regia en cada moment- que van confluir a la nostra ciutat, i valorar i reconèixer la tasca assistencial i humanitària que gràcies a eixes iniciatives es va poder realitzar.

Per tal d'això, les activitats d'aquest primer any van dirigides a difondre la imatge i l'obra del financer que va fer possible la instal·lació a Alcoi d'un nou hospital, per a concloure, l'any vinent, a recuperar la història de l'Hospital Sueco -així se'l coneixia- i l'ajut internacional que es va materialitzar a Alcoi.

L'altruisme d'Oliver i l'Hospital Civil.
D'Agustí Oliver hem d'exalçar la ferma voluntat que va posar en retornar a la societat una part molt considerable dels guanys econòmics que havia aconseguit acumular mitjançant el complex entramat de negocis que posseïa, i que part del seu destí anara a Alcoi, la ciutat des d'on es gestionaven molts dels seus ingressos i que li havia permès obtenir tants beneficis.

De l'Hospital d'Oliver hem de valorar dues vessants: l'assistència que va donar dia a dia durant un grapat d'anys als alcoians que tingueren la desgràcia de caure malalts i l'ajut que va prestar a un munt de gent en moments d'adversitat general com la passa de grip de 1918, l'accident ferroviari de l'any 1922 -en rebre gran part dels ferits que venien de l'Hospital d'Ontinyent-, les contínues recidives de pigota, de xarampió, de grup o la lluita contra la tisi que tantes baixes es va cobrar entre el veïnat.

Però no ens enganyem: les institucions funcionen gràcies a la voluntat i a la dedicació de les persones que es mouen. És el cas de tantes i tantes persones que durant un grapat d'anys dedicaren una part de la seua vida a treballar en l'Hospital, de vegades en precàries condicions o en moments d'adversitat. Ens referim a quatre generacions de sanitaris -metges, infermeres, practicants, comares, monges....- que lluitaren per a millorar l'asèpsia i per dotar la Institució de millores tècniques, d'avenços científics i de serveis que afavoriren l'assistència al pacient. Per tal d'això podríem esmentar noms, i molts, però sembla que no ens correspon a nosaltres encapçalar el reconeixement de tot un poble cap a eixes persones que van col·laborar amb l'Hospital, això mereix un projecte més ampli i generós que aquesta modesta publicació. Nosaltres solament pretenem oferir punts d'encontre i camins de reflexió entre la societat actual i la dels nostres avantpassats. I pensem que l'Hospital d'Oliver i els homes que el van fer possible són un bon exemple.

La comissió organitzadora